Pàgina web del Treball de recerca 2004/2005 realitzada per Fran Gonzàlez Pla, Batx. tecnològic |
 |
||
|
|
Diversos factors i influències van fer que es produís un canvi de mentalitat a l'Edat Mitjana. Pràcticament, l'última aportació del món antic és la de Ptolomeu d'Alexandria (i els seus deixebles), model que va resultar bastant perfecte per l'època. Però el fet de declarar el cristianisme religió oficial de l'Imperi Romà no va millorar les coses; en l'any 395 d.C. , mor l'emperador romà Teodosi, i es produeix una fragmentació de l'imperi que queda dividit en l'imperi d'Orient (on es troba Grècia i Egipte entre altres ciutats) governat per Arcadi, i el d'Occident governat per Honori.
L'Imperi Romà d'Orident va durar fins el 1453, quan va caure en mans dels turcs. Les obres magnes de la cultura grega (Ptolomeu, Plató, Aristòtil...) estaran a disposició de forma ininterrompuda per els habitants d'aquest Imperi. A més, la llengua parlada en aquest territori és el Grec (el llatí era emprat per a documents oficials). Però l'Imperi Romà d'Orient pateix una sort ben diferent; la destrucció del seu imperi l'any 476 va provocar la fragmentació de tots els territoris, i la pèrdua de les obres i cultura grega entre altres coses.
A l'Europa que van conquerir les tribus germàniques, no es pot observar cap avanç de l'astronomia ni de les matemàtiques entre el s V d.C. i el s X d.C. És un tòpic referir-se a aquest període com una època d'incultura, anarquia i barbàrie. Així, tot i que els grecs havien superat els prejudicis primitius de l'astronomia, agafant el punt més alt amb l'obra de Ptolomeu, l'església aconsegueix posar-se en una posició privilegiada de la societat per tal de mantenir el poder i dominar el poble en una època on la fam, la pesta i les males collites feien una autèntica barbàrie als seus habitants. Aleshores, partint del Gènesis i de diverses interpretacions literals de la Bíblia , es van imaginar la idea d'un món pla, en forma de tabernacle, ignorant les qüestions i demostracions tècniques.
A més, l'actitud romana enfront el coneixement teòric, així com el rebuig del saber científic cristianisme van crear una societat en la que l'estudi de les lleis de la natura no tenia gran importància (alguns historiadors atribueixen la destrucció de la biblioteca d'Alexandria l'any 390 a un grup de cristians). La majoria de la informació científica utilitzada durant l'Edat Mitjana era als compendis. Aquestes obres eren traduccions que intentaven resumir els coneixements grecs. Els compendis més destacats són els que van realitzar Plinio o Séneca, qui va escriure sobre la geografia i fenòmens meteorològics. En aquest llibre va tractar el tema de les dimensions de la Terra. Les dades van ser acceptades i es van transmetre de generació en generació sense cap mena d'impediment per part de cap astrònom; durant molt de temps els nostre avantpassats van creure que la terra era molt més petita què el que realment era. A més, van ser les idees que va utilitzar Cristòfol Colon en la seva hipòtesi sobre les dimensions de la terra; per això quan realment es trobava a Amèrica creia que n'era a Àsia.
Però tot i la feina dels compiladors llatins, entre els segles V i X la ciència va fer marxa enrere a Europa, arribant en aquest període al seu nivell més baix des que es va originar a Grècia. Els únics coneixements astronòmics que destacaven poden reduir-se als treballs de San Isidoro de Sevilla (560-636). Va afirmar que l'astronomia és la disciplina que “estudia les lleis dels astres”. Les aportacions d'aquest religiós són les següents: • Tracta de manera descriptiva i no tècnica la forma del món, l'esfera celest, els planetes i els seus moviments. • Va distingir entre l'astronomia i l'astrologia; la primera era la ciència i la segona una superstició. • Creu que el component principal del què està fet el sol és el foc, i també diu que n'és de dimensions majors que la Terra i la lluna. • Diu que la lluna rep llum directa del sol, eclipsant-se quan entra en l'ombra projectada per el nostre planeta.
Durant l'Edat Mitjana, per interés religiós, van aparèixer models on hi ha una Terra plana. 
Com podem observar, els avenços en l'astronomia i les matemàtiques a l'antic Imperi Romà d'Occident, són molt pobres. Per tant, el desenvolupament d'aquestes ciències es produeix bàsicament en el món Islàmic. L'expansió de l'imperi musulmà (que s'extenia des de l'Àsia central fins a la península Ibèrica passant per el nord d'Àfrica) va imposar entre d'altres aportacions, l'interès per el coneixement científic i la importància de la conservació de textos, sobretot, els d'origen grec. Al segle VIII arriba a Bagdad la traducció de l'obra de Ptolomeu a l'àrab on rep el nom “ d'Al Magesti ” (obra magna). A més, es van construir observatoris a Damasc, Egipte, El Caire i en altres ciutats, on encara hi havia uns complexos instruments amb els que dibuixaven els moviments planetaris. L'objectiu era construir taules astronòmiques que perfeccionessin les de Ptolomeu. L'aportació més important de l'astronomia Islàmica és la d'Al-Battani. Va dedicar-se a l'astronomia a fi de corregir els errors que observava als llibres dels antics, utilitzant per això els mètodes de Ptolomeu. Aquests errors eren principalment de càlculs de posició i moviments dels astres en l'eclèctica. La seva astronomia és merament tècnica que només aspirava a millorar el coneixement empíric del cel. Al-Fagarni, que va viure durant el s IX, va intentar calibrar les dimensions de les esferes i va estudiar les relacions entre les diverses grandàries. Com ja havia fet Ptolomeu, va estipular que cada esfera havia de ser suficientment espaiosa per poder albergar els epicicles corresponents a cada planeta. Partint de la mesura del radi terrestre (xifrat en 3.250 milles romanes) va emprar relacions amb l'objecte de calcular la distància a tots els planetes coneguts (recordem que Urà, Neptú i Plutó són posteriors). Va arribar a la conclusió que la capa de les estrelles es situava a 120 milions de quilòmetres; els astrònoms afirmen que l'estel més proper es troba aproximadament a un milió de cops l'estimació de Al-Fagarni.
Altre astrònom islamita important va ser, entre d'altres, Al-Sufi, astrònom de la cort de Bagdad, que va escriure el llibre de les estrelles fixes, basat en l'obra de Ptolomeu. Al-Sufi va revisar totes les posicions estel·lars que va enregistrar Ptolomeu, actualitzant-lo i incloent-hi importants comentaris sobre els noms de les estrelles i les constel·lacions.
Els astrònoms islàmics mai van qüestionar el sistema Ptolemàic basat en un model d'Univers geocèntric. Tot i això van criticar a Ptolomeu en alguns detalls, particularment per l'ús de l'equant; semblava que trencava el clàssic principi del moviment circular uniforme. Quan l'astronomia Ptolemàica es va consolidar com un camp d'estudi fonamental en els centres científics europeus, els pensadors no van oblidar el deute amb el pensament islàmic; cal recordar que Copèrnic va anomenar alguns científics d'origen islamita en el seu text “De revolutionibus”.
Com hem pogut observar al llarg d'aquesta introducció a l'astronomia, la idea de posar una Terra en moviment no és original de Copèrnic. Tampoc és cert que fóra Copèrnic el primer en rescatar els anals de l'astronomia grega la idea d'una terra mòbil. Per exemple, Jean Buridan (1300 - 1358) va exposar la dinàmica del impetus com a substituta de la aristotèlica. Aquesta teoria, que era un anticipi de la primera llei de Newton, va tenir una influència important en Copèrnic, ja que permet a la Terra en moviment dotar d'una propulsió interna als cossos que l'abandonen; aquesta propulsió fa possible que els cossos que l'abandonen puguin seguir la Terra en el seu moviment. També cal mencionar Nicolau de Oresme (1325 - 1382), deixeble de Buridan, qui va criticar durament l'argument utilitzat per Aristòtil per deduir la immobilitat de la Terra consistent en el fet de què un objecte llançat verticalment cap a dalt, ha de caure al sòl sobre el seu punt de partida. Aquesta mentalitat de crítica de la física aristotèlica impulsada per Oresme i Buridan es va anar fent cada cop més fort al segle XIV fins a provocar la revolució científica en el Renaixement. En aquest període de transició, cal destacar les aportacions de Nicolau de Cusa, un dels qui va encendre la guspira de la revolució copernicana.
|
|